No puc. Més que confús. I no estic parlant pas d’improvitzacions ni de qualsevol espontani furtuit. M’entrebancava amb mi mateixa, desistia de les afirmacions contundents dels qui m’envoltaven i només intentava volar. Jo diria que és la Incertesa que em segueix (serà maleïda) Perquè no em deixes deserta, jo no vull bellugar-me en cada decisió. Així estic. Nua?
Pas que faig, pas que s’annula. Es tractava d’un somni on el lloc, el sol, les músiques, les hores, tu… eren reals. Allà estàvem en un destartelat, en un llunyà. Havia estat una nit de bojos amb jocs de bojos. L’anonimat no ens espantava, erem nosaltres realment.
Perdona,
si m’odies,
jo t’estiraria dels cabells i hi tornaria.
Que s’entelin els vidres (mai diuen mentides) i caure en els teus braços.
El temps s’ha aturat.[@more@]
La incertesa de vegades és el complement al camí que cadascú fa en moments de la seva vida. Pot suposar una certa amargor, però un cop ho superis, la veuras llunyana i l’aniras abandonant poc a poc dels teus pensaments.
Sigues feliç i esforça’t per no desistir d’aconseguir petits objectius per a la teva felicitat. I t’ho diu un que també va ennubolat en aquests moments de la meva vida. Ànims!