D'entrada, una situació més que neutre,
ni cap soroll que estorvés;
ni cap rastre de les tardes malgastades, asseguts, parlant de temes absurds.
Ja feia dies que "quelcom" no s'aguantava per enlloc. És més, no hi havia cap recolzament, flotava en un aire imaginari i ni tan sols sentien una ràfega de vent. Sí, el fet era que fingien. Fingien tenir una vida en la qual tot era més que meravellós. Tot el que els envoltava era un miracle. Mai podrien deixar de ser humans i pel que semblava ningú estava disposat a deixar de ser-ho. La falsedat era gairebé l'aliada perfecta, quin regust amarg! i quina llàstima que ho recordi.
Seria tot un detall poder esborrar aquesta percepció, però és massa intensa – es va dir- i apretava els punys i de cop, va veure davant seu la seva vida.
Ell i la seva pròpia vida.
L'únic que la podia dominar era el seu "jo".
per fi alguna cosa palpable i malejable (de VERITAT)
semblava mentida, però, per primer cop, es trobava de cara a cara amb la REALITAT.
puuf,
quin pes que s'ha tret de sobre!
[@more@]
