un grapat de paraules en borrador

Què difícil continuar.

Si no sé com, cada quart d’hora ressona el teu nom dins el meu cap.

Com t’ho has fet?

És complicat, complexe, angoixant… pensar que tant mal però alhora anyorança. Això, exacte! crec que acabo de veure les paraules adequades per tractar-te; és enyor, molt enyor (a les nits, al lavabo, al llit, a les matinades, a les tardes, al agafar el tren, al mirar per una finestra… al tot per complert). Però tambe és mal, dol (dol a casa, a la mare i al pare, a una part de mí, a una part de la meva habitació , sobretot a la capsa de fusta de la tauleta de nit, perquè encara fa bona olor). 

Es barreja l’impuls, l’implícit, els teus càlculs, el desig, les teves maneres de dir les coses, les mans, el balcó i el matalàs, la teva ràbia, la teva raó racional, anhels el fer el tontu…

amb el meu silenci. 

Tweet

Això, això, que arribi la calma.

Seure sense pensar,
arran de terra.
Que el riu corre sol,
i no cal empènye’l.

Que vinguis un dia,
i parlem de tu i la teva vida.
Vull deixar-te en blanc,
per una estona llarga.

Que prou de gratar-se el cap,
de pensar o deixar de pensar massa.
Que vingui la calma,
la deixem passar,
que segui amb nosaltres.

Tweet

És veritat,
hi he estat pensant més d’un cop,

per què…
[i jo ara  no t'ho pregunto, t'ho confir-m'ho]
Perquè no quedar-se amb un?
aaah, NO!
si en tens un grapat al teu abast, ja va bé oi?
Amb un, no és suficient,
tu el que vols és abarcar-ho TOT.
I t’ho pots permetre, oi?

I tant, i tant.
I ara ve el problema,
de no saber valorar les coses.
[Perquè clar, quin esforç has de valorar?]

Perfecte . 

Tweet

No puc. Més que confús. I no estic parlant pas d’improvitzacions ni de qualsevol espontani furtuit. M’entrebancava amb mi mateixa, desistia de les afirmacions contundents dels qui m’envoltaven i només intentava volar. Jo diria que és la Incertesa que em segueix (serà maleïda) Perquè no em deixes deserta, jo no vull bellugar-me en cada decisió. Així estic. Nua?

Pas que faig, pas que s’annula. Es tractava d’un somni on el lloc, el sol, les músiques, les hores, tu… eren reals. Allà estàvem en un destartelat, en un llunyà. Havia estat una nit de bojos amb jocs de bojos. L’anonimat no ens espantava, erem nosaltres realment.

Perdona,

si m’odies,

jo t’estiraria dels cabells i hi tornaria.

Que s’entelin els vidres (mai diuen mentides) i caure en els teus braços.

El temps s’ha aturat.[@more@]

Tweet

vull esbair-me.
he de marxar

lluny,
lluny,
lluny,
lluny,
lluny,
lluny,
lluny,

… 

no vull sentir. . .

els teus braços,
les parpelles,
cap moviment sinuós,
veus,
batecs,
cap mena de resposta,
cap mena de justificació,
ulls plorosos,
tempestes,
els peus glaçats,
pètals,
badalls,
fums de xemeneies. . .

que he dit que marxo.
i això és el que faré.

aire.
busco la més pura neutralitat.

[@more@]

Tweet

estic absent.

ni noto la pluja;
ni noto la tardor,

que sense adonar-me,
han passat les hores i els dies,
i encara no m'he escoltat lo suficient.

si volgués,
si volés. . .

no es pot demanar, oi? un imprevist? 

[@more@]

Tweet

ja pots treure't l'embolcall.

la farida ja està feta.

ara,

només cal riure una estona,
per oblidar aquestes contradiccions.

i vos?

pot seguir amb la hipocresia i el seu món de joies,
per si no heu après la lliçó.

[@more@]

Tweet

D'entrada, una situació més que neutre,
ni cap soroll que estorvés;
ni cap rastre de les tardes malgastades, asseguts, parlant de temes absurds.

Ja feia dies que "quelcom" no s'aguantava per enlloc. És més, no hi havia cap recolzament, flotava en un aire imaginari i ni tan sols sentien una ràfega de vent. Sí, el fet era que fingien. Fingien tenir una vida en la qual tot era més que meravellós. Tot el que els envoltava era un miracle. Mai podrien deixar de ser humans i pel que semblava ningú estava disposat a deixar de ser-ho. La falsedat era gairebé l'aliada perfecta, quin regust amarg! i quina llàstima que ho recordi.
Seria tot un detall poder esborrar aquesta percepció, però és massa intensa – es va dir- i apretava els punys i de cop, va veure davant seu la seva vida.

Ell i la seva pròpia vida.
L'únic que la podia dominar era el seu "jo".
per fi alguna cosa palpable i malejable (de VERITAT)
semblava mentida, però, per primer cop, es trobava de cara a cara amb la REALITAT.

puuf,
quin pes que s'ha tret de sobre!

[@more@]

Tweet

fa mitja hora

que el temps s'ha parat,

i el rellotge es d e s e s p e r a .

pujem als núvols,
a riure una estona . . . 

de tot allò que vem amagar ? 

[@more@]

Tweet

visc envoltada de condicionals i d'interrogatives imparcials que no fan res més que enboirar-me.

necessito posar un determinant possessiu a la MEVA vida.

i preguntar-me si realment,

¿això és pot salvar? 

[@more@]

Tweet